Joan Oliver, Allò que tal vegada s'esdevinguè

Biografia

Joan Oliver i Sallarès, conegut amb el pseudònim de Pere Quart, va néixer a Sabadell al 1899. Està considerat un dels poetes més importants de la literatura catalana. Provinent d’una família burgesa de Sabadell, estudià la carrera de dret i a l’any 1919, va formar el Grup de Sabadell amb el novel·lista Francesc Trabal i el poeta Armand Obiols, combinant trets avantguardistes, humoristes i noucentistes.

Amb l’esclat de la Guerra Civil al 1936, Joan Oliver es mostra partidari del bàndol republicà. Es nomenat president de l’associació d’escriptors Catalans i Cap de Publicacions de la Conselleria de Cultura de la Generalitat. Al final de la guerra, la Generalitat Republicana li va encomanar la tasca d’evacuar els intel·lectuals. Primer va exiliar-se a França i desprès a Buenos Aires, però, finalment, es va establir a Santiago de Xile.

Quan va tornar a Barcelona al 1948, el van empresonar durant tres mesos i, tres anys més tard, va rebre el Premi del President de la República Francesa als Jocs Florals de París per una traducció al català d’una obra de Molière. Al 1960 publicà la seva obra més important Vacances pagades, una obra escèptica, sarcàstica, on es mostra el seu gran compromís amb la realitat social i política del país. En aquesta obra, fa una crítica al capitalisme, a la societat de consum i al franquisme. Durant la transició, va mostrar la seva desaprovació cap a la classe política, fet que el va convertir en un personatge desagradable per aquesta. Tot i això, i per sobre d’aquests aspectes, està considerat un dels millors poetes catalans del segle XX i, fins i tot, algunes de les seves obres han estat adaptades a la música per cantautors com Lluís Llach o Joan Manuel Serrat.

Finalment va morir a la ciutat de Barcelona al 1986.

Obres més importants

-          Bestiari (1937)

-          "Oda a Barcelona" (1936)

-          La fam (1938)

-          Saló de tardor (1947)

-          Terra de naufragis (1956)

-          Primera representació (1959)

-          La gran pietat (1960)

-          Vacances pagades (1959)

-          Circumstancies (1968)

-          Quatre mil mots (1977)

-          Poesia empírica (1981)

Allò que tal vegada s’esdevinguè

Allò que tal vegada s’esdevingué és una paròdia bíblica escrita el 1930 i es va publicar el 1936 per primer cop i, el 1977, per segon. L’acció parteix d’un triangle sentimental entre Nara, Caïm i Abel. L’autor, per tant, parteix d’un moment fundacional de la humanitat i, com a conseqüència immediata, la fundació de la primera família. L’aparició de dos humans (Adam i Eva) ha comportat la formació d’aquesta primera organització essencial que és la família (una família entesa a la manera burgesa) i la presència dels tres personatges (Nara, Caïm i Abel) provoca reaccions sentimentals ,necessàriament incestuoses i, com a derivació, l’adulteri. El que planteja Joan Oliver és la metàfora del matrimoni burgès: família, triangle eròtic i adulteri.

 La història es desenvolupa en la terra, exactament en una vall plena de vegetació.
Tot comença quan Adam i Eva són expulsats del Paradís per haver menjat la fruita prohibida, símbol de la temptació.
Adam apareix queixant-se de l’expulsió d’ell i la seva dona del Paradís i culpa a Eva d’aquest fet. El Querub, l’àngel enviat per Jahvé, és el representant de Déu i intenta que l’obeeixin. Després trobem a Caïm, fill d’Adam i Eva. Entre ell i el seu pare hi ha una relació dolenta i no paren d’enfrontar-se. Caïm vol tornar al Paradís i ho intenta diverses vegades sense èxit.
Nara, germana de Caïm i Abel, es molt frívola i coqueta i aquests dos disputen per aconseguir el seu amor tot i ser germans.

Llenguatge

En aquesta obra, Joan Oliver intenta combinar un llenguatge literari ric, acurat i culte amb l’ús de registres populars, per tal d’obtenir espontaneïtat i fer-se més entenedor. El centre d’interès lingüístic es situa en el fet de la generació lingüística. En aquest sentit, Caïm manifesta que la capacitat de creació lingüística dóna una categoria superior als éssers humans i els diferencia dels simis.

En general, els personatges utilitzen un llenguatge clar i entenedor i els diàlegs són vius i ràpids, amb predomini de frases curtes, d’exclamacions i preguntes. Tot això combinat amb elements que donen un cert to popular a l’obra, com l’ús d’expressions o frases fetes, d’exclamacions i d’insults.

 Estructura

La comèdia està estructurada en un acte i s’acaba amb un final obert. L’obra evoluciona de manera paral·lela al personatge de Caïm. El desenllaç es produeix després de la mort d’Abel, quan Caïm rep el reconeixement de Jahvè a través d’un senyal que el protegeix.

Temàtica

A l’obra s’hi poden destacar quatre temes principals:

-          L’autoritarisme diví i patern.

-          La distorsió del mite bíblic.

-          La crítica del conformisme.

-          La burla a la família burgesa.

Personatges

L’autor, a l’hora de crear els personatges, s’ha basat en el primer llibre de l’Antic Testament, el Gènesi, però amb la diferència que valoració dels personatges ha estat completament invertida i el fons dels fets ha estat canviat.

El personatge central de l’obra és Caïm i, com en la Bíblia, el seu rival és Abel, però aquí el procés s’ha invertit, ja que Caïm s’ha convertit en el personatge positiu de la història. Un altre aspecte que cal destacar de Caïm és la seva capacitat de raonament, ben madura, que arriba a posar-lo en situació d’igualtat amb el Querub. És una figura profundament humana, amb impulsos sexuals, amb atacs d’ira que fan que, involuntàriament, assassini el seu germà. De fet, aquest personatge es converteix en d’arquetipus més representatiu de la humanitat, que segons el Querub, és el resultat de la combinació de les qualitats d’un diable i els defectes d’un àngel.

Té força punts en comú amb l’heroi modernista. Per dominar el seu entorn en té prou amb les seves forces i, és per això que el robatori de la fruita, el seu acte més important de rebel·lia durant l’obra, no el fa per menjar-se-la i convertir-se en un ésser igual a Jahvé, sinó per satisfer el desig de Nara, perquè està convençut que amb les seves forces humanes en té prou per lluitar contra qualsevol obstacle i
dominar la natura.

Encara que directament només surt una vegada, com a veu en off, la presència de Jahvé es fa notar en tots els moments de l’obra a través de les seves prohibicions, ordres, amenaces i càstigs. De fet, gairebé tots han patit la ira de Jahvé. És el poder suprem que mou tots els destins i, davant d’aquesta situació, només hi ha dues solucions: la d’Adam, que davant les consignes de Jahvé de treballar durament i la de patir dolor opta per lamentar-se i acceptar-les, i la de CaÏm, l’home nou, que prefereix la rebel·lió, la lluita per la llibertat i la queixa pel paper assignat a la humanitat.